Manifest 28 de Maig

Manifest del dia Internacional d’acció per la salut de les Dones (20/05/20209

Les causes de la Pandèmia del Coronavirus actual tenen a veure amb els models de vida poc sostenibles i la destrucció del medi ambient que ha portat el capitalisme neoliberal globalitzat que ignora la centralitat de la cura de les persones i el manteniment de la vida.
En aquests moments es posa de manifest el que tants cops havíem denunciat:
• Models d’atenció sanitària privatitzats i externalitzats sense control, sense perspectiva de gènere i amb recursos molt disminuïts arrel de les retallades.
• Model sanitari on es desvalora l’Atenció Primària, que és la via d’entrada més propera a les persones per conèixer les seves necessitats i frenar l’avenç de les malalties.
• Poca valoració de l’Atenció Sociosanitària, amb ràtios de personal molt baixos.
• Un model d’atenció a la gent gran, sobretot a les residències completament insuficient i fora de control de les institucions.
• Desvalorització de les persones treballadores en serveis de cura (en gran majoria dones) que en aquest moments s’expressa en la manca de protecció (manca d’equips individuals i de proves), el que ha provocat moltes infeccions de sanitàries i altres professions, que al mateix temps són un vector de transmissió de la infecció.
• La importància d’altres feines que ara els diem essencials, molts cops les pitjor pagades, per no parlar de la situació irregular en la que es troben les persones que l’exerceixen. 
• Els aspectes negatius de la indústria farmacèutica i de tecnologies, amb alts guanys i fora dels control dels estats.
Situació en la Crisi  
Agreujament de la Vulnerabilitat:
Des d’Atenció Primària hem pogut detectar problemàtiques en professionals de les cures com les cuidadores a domicili, neteja o alimentació, entre d’altres. Cal destacar també la molt important demanda per part de dones dedicades a tasques de cura informals i no remunerades, que han hagut de fer front a situacions complexes en quant a la cura de familiars dependents o malalts, així com la cura de fills o de la llar, entre d’altres.Algunes de les consultes que ens han arribat i arriben fan referencia sobretot a dols complicats, dificultat per a dur a terme la tasca educativa al domicili amb els fills, por a contagiar a persones fràgils o familiars, o complexes situacions de pobresa econòmica derivades de realització de treballs precaris, amb la conseqüent necessitat de sol·licitar ajuts econòmics o alimentaris, per a sostenir les famílies.
Si bé la pandèmia no entén de classes socials, si que les condicions de vida de moltes persones fan que no tothom estigui en igualtat de condicions davant d’aquesta. Es dona un increment de la pobresa, sobretot en les economies informals, sobredimensionades per la Llei d’estrangeria. En aquest sentit, volem remarcar com en molts països en vies de desenvolupament, on la irregularitat laboral és predominant, la situació econòmica pot ser més mortal que la mateixa pandèmia.
• Destrucció de llocs de treball, caldrà veure els balanç final. Celebrem les ajudes per a les treballadores de la llar que han perdut la feina, així com altres ajudes, però pensem que hi ha d’haver un replantejament de les ajudes puntuals.
• Agreujament de la inseguretat davant les violències masclistes.
Els agressors han aprofitat la desprotecció de les dones en aquest confinament, com passa sovint, per esgotar-les, per fer-les entrar en una contínua lluita per no perdre tot el que havien aconseguit fins ara. Han intentat que les dones estiguin en estat d’alerta, transmetent el missatge aterrador que la violència pot esclatar en qualsevol moment. Una alerta que es donava en un context de “declaració d’estat d’alerta per la pandèmia de la Covid_19”.
És a dir, els agressors han fet el possible i impossible per posar de manifest el seu poder. Un poder legitimitat i normalitzat per aquesta societat patriarcal que transforma la diferència en desigualtat i violència.
Escoltar la impotència, la ràbia i el dolor de moltes dones que han estat despullades com a efecte dels abusos dels agressors i la violència institucional, en la seva absència de resposta, ha estat dur per a les persones que treballem fent acompanyament a les dones en situació de violència sabem l’efecte que té que les grans institucions que havien de donar resposta, no sempre ho han fet. Aquesta re-victimització té l’efecte, entre d’altres, de reafirmació de l’abús i la vivència que res o molt poc es pot fer.
Sabem la tendència més comuna davant d’aquesta situació és deixar la cura d’una mateixa i posar-se disponible per a l’altre, o intentar resoldre i minimitzar el conflicte. Però moltes dones han aconseguit no fer aquest moviment d’abandonament.
I és en aquest sentit és on vull nombrar la segona idea força: les dones que estan o han estat en situació de violència són molt fortes. Les seves resistències i resiliència (tal i com assenyala el títol de la trobada del 28M) de les dones és impressionant.
En aquest context de Covid_19 no només hem acompanyat el seu dolor i patiment. També ha estat emocionant ser amb elles en el reconeixement de les seves capacitats, habilitats i sobretot veure les forces i energies per sortir d’aquest lloc.

Drets sexuals i reproductius i atenció en Salut sexual i reproductiva

•   Embaràs i part Ha estat important no baixar la guàrdia en el seguiment de casos davant l'adaptació de protocols sense perdre de vista els Drets Sexuals i Reproductius i que aquests no fossin vulnerats (Exemple Acompanyament en el part, Promoció de Lactància, Atenció a la Interrupció Voluntària de l'Embaràs, Administració de l'Anticoncepció d'Emergència, etc.)
•   S'ha viscut el període amb una càrrega emocional extra de les dones davant una experiència vital única (Gestació-Naixement-Postpart) afegint un grau d'INCERTESA importantíssim + MAJOR SOLITUD
•   Informació en la primera visita d'embaràs per detectar violència de gènere de la paraula. No baixar la guàrdia en la detecció de la Violència Masclista en aquest context

Les Dones que van rebre als seus nadons en aquest període, vivien una experiència que havia d’esperar a ser compartida amb la família sense poder compartir físicament amb tota la seva XARXA d’AFECTES.

•   No poder compartir l'experiència d'embaràs més que virtualment, suport telemàtic de la llevadora, no poder acudir a les visites de seguiment acompanyades, proves diagnòstiques, ecografies en solitud com a mesura preventiva. La nova Realitat d' EPIs i màscares i de veure a les professionals només els ulls

•    A mesura que la pandèmia global de la COVID-19 s’intensifica assistim a l'impacte específic que té sobre els drets sexuals i reproductius de les dones i persones LGTBIQ+. En aquest moment veiem multiplicades les ja de per si existents barreres d'accés als serveis de salut sexual i reproductiva i compromesa la seva disponibilitat arreu del món. Les mesures de restricció de moviments i de confinament per a la població agreugen encara més les barreres per a l'atenció a la salut sexual i reproductiva. Per exemple, les mesures de confinament fan que moltes dones no puguin accedir a anticonceptius orals d' emergència ni a l'exercici del dret a l'avortament, ja sigui per tenir restringits els moviments com per la por a exposar-se al virus havent-se de desplaçar per aconseguir-ho.

Davant la manca de mitjans i de recursos per poder fer front a la pandèmia, en molts països la majoria de les professionals sanitàries han estat derivades a atendre i controlar la crisi. Com a conseqüència, els serveis especialitzats d’atenció a la salut sexual i reproductiva han estat tancats i/o han vist minvada la seva activitat en diferents intensitats. Veiem com en molts llocs s’imposen mesures restrictives al dret a l’avortament. S’aprofita, d’aquesta manera una crisi global per imposar una ideologia que se sustenta en la negació de drets humans, però també veiem respostes inspiradores i compromeses sorgides des del treball col·lectiu entre les professionals i les defensores dels drets sexuals i reproductius per donar resposta a les necessitats vitals de les dones. És el cas d’Anglaterra, d’Irlanda i d’Escòcia on s’han aprovat amb caràcter d’urgència instruccions que permeten a les dones l’avortament farmacològic en el domicili, assistit i acompanyat per serveis de telemedicina. A Catalunya, el Departament de Salut prepara una regulació especial a través de la qual agilitarà l’accés a serveis d’avortament que s’ha reduït a tan sols una les visites als centres de salut i també serà recolzat via telemedicina. Disminució de l’atenció en drets sexuals i reproductius ( tot i que a Catalunya s’ha aconseguit que els procediments per atendre les IVES s’agilitzin).
En molts llocs des que va esclatar la crisi el cribratge de malalties de transmissió sexual ha estat suspès per considerar-se un servei no urgent. Així mateix, les persones vivint amb VIH, han vist el seu accés a teràpia antiretroviral compromès, requerint l’ajuda del teixit associatiu per poder obtenir-la en un hospital proper.
També cal visibilitzar que es posa en dubte la provisió de tractament hormonal per a les persones transgènere que ho requereixin i s’ha suspès l’assistència d’afirmació de gènere en molts llocs del planeta. Cal recordar que el col·lectiu trans pateix un fort estigma social tant a nivell general com en l’àmbit sanitari. Aquest estigma, combinat amb l’estat d’alarma actual, el confinament i les incessants crides a no col·lapsar els serveis hospitalaris o d’atenció primària comporta amb total certesa un menor accés a tractament hormonal essencial. Això també comporta una reducció d’accés a altres cures essencials, que ja de per si és precària en aquest col·lectiu.
A tot això s’afegeix que els distribuïdors internacionals es mostren preocupats per la possible escassetat de productes en els propers mesos a causa del tancament total de l’activitat a l’Índia i al tancament que es va donar a la Xina ja que són dos dels majors proveïdors de mètodes anticonceptius i de tecnologia per a l’avortament. És temut, per aquesta causa, un gran desproveïment en molts països, que afectarà especialment a aquells que s’enfronten a més problemes econòmics i, com sempre, als col·lectius minoritzats.
I veiem a les entitats especialitzades de base, comunitàries, al teixit associatiu i a les professionals de la salut sexual i reproductiva diàriament en primeria línia de l’emergència, garantint a la població l’accés a aquests serveis.
• La resposta dels governs i institucions a aquesta crisi s’ha centrat en el control de la pandèmia i en atendre les persones infectades. Això ha demostrat de manera cruenta la necessitat fonamental de l’assistència sanitària universal com a pilar fonamental per a un sistema sanitari eficaç i una societat justa.
• Encara ara no podem predir ni valorar totes les conseqüències dels mesos de confinament i l’impacte que suposa. Segons el Dr.Víctor Tseng es patiran 4 corbes: una primera onada de mortalitat immediata, amb l’impacte de la recuperació de post-UCI; una segona onada fruit de l’impacte de les restriccions de recursos (totes les situacions urgents habituals que necessiten un tractament immediat); una tercera en relació a l’impacte de l’atenció interrompuda de malalties cròniques; i una quarta que seria la del trauma psíquic, el trastorn mental i la síndrome d’estrès posttraumàtic.
Hem de pensar que les persones malaltes hospitalitzades estaven aïllades sense família ni altre contacte humà que no fos el personal de cures, que ha intentat fer tot el possible perquè no es trobessin sols i soles.
Els primers efectes psicològics més centrats en la por o angoixa es podien veure a conseqüència de la pèrdua de llibertat, la sensació de frustració, incertesa, i de no poder dirigir la pròpia vida. També d’incredulitat i, sobretot, de connexió amb la vulnerabilitat i fragilitat de la vida per l’impacte del gran nombre de morts.
A finals de maig, es comencen a trobar diversos estudis sobre l’efecte d’aquesta pandèmia en la salut mental, com aquest estudi interuniversitari (UPV, UB, UNED, UMurcia, UGranada i Miguel Hernández) que assenyala que el 78% de les persones estan angoixades per la incertesa; el 47% expressen sentiments d’irritabilitat i ràbia; el 45% manifesten canvis d’humor i un 43% a sentiments depressius i de desesperança. Aquests estudis però, necessiten una clara perspectiva de gènere, perquè si no, les dades només desagregades expliquen que la pandèmia ha estat pitjor per a les dones però des de constructes individualistes i particulars (han perdut confiança i optimisme, tenen pitjor vitalitat, mostren molt estrès, etc.) que no mostren les qüestions estructurals que les travessen.

Les dificultats per atendre amb bones condicions altres malalties agudes i cròniques. Destacar l’impacte en la medicació, perquè ja partíem d’una important medicalització del malestar en dones, i les dades inicials apunten que s’ha augmentat, sobretot en les treballadores essencials.

Cap consideració ni suport (si hi ha reducció de jornada és a compte de pèrdua de salari de la persona demandant) per a famílies amb filles i fills i si ets servei essencial no hi ha cap suport extern.
Continuen en vigor les lleis d’estrangeria, tot i que moltes d’aquestes persones sense papers ni drets són centrals en els serveis essencials.
No hi ha cap consideració per a les persones que estan intentant entrar a la UE, fugint de guerres o de terribles condicions econòmiques.
Volem destacar la importància de les estratègies del moviment feminista i dels moviments socials per alleugerar les dures condicions de moltes persones creant . Xarxes comunitàries de suport a tots els barris.
En arribar la pandèmia les persones en l’entorn de les residències es van trobar amb una manca de protecció i d’atenció adequada per la confluència principal de quatre factors:
Salut no destinava els recursos sanitaris que calien, i no hi havia una total transparència de les persones grans que viuen en residències i es vulnerava el seu dret a accedir a la cartera de serveis sanitaris i socials públics.
• Afers Socials destinava uns recursos que no arribaven a garantir cures dignes.
• L’ordre de confinament va impedir l’ajuda de les famílies (“mans de reforç” en primera persona o a través de cuidadors/es contractats per elles) com habitualment venien fent a moltes d’aquestes residències de minsos recursos.
• Augment dels contagis i baixes laborals del personal gerocultor, per manca d’Equips de protecció Individual (EPIs) i de prou formació específica per abordar una situació sanitària complexa.

Els canvies de futur que proposem:
• Vincular la prevenció en salut a les polítiques de suport social, de conciliació, d’educació i mediambientals, i desvincular-les tot el possible de la intervenció mèdica i farmacèutica.
• Reforçar els serveis públics, els sanitaris i els d’atenció a les persones. Importància del control i de la visió de les dones demanant qualitat i calidesa. Fent una forta inversió en polítiques públiques (clarament en sanitat, però també en molts altres àmbits) per suplir les conseqüències de les directrius austericides. Caldria analitzar en tots el àmbits el efectes de la crisi i de les accions per pal·liar-los que es realitzen amb perspectiva de gènere.
• Replantejar els models privatitzats i externalitzats d’atenció a les persones.
• Replantejar el model d’atenció a la gent gran i a d’altres grups vulnerables, com els de les persones amb diversitat funcional. Remarcar la situació viscuda tant a les residencies com a les persones grans que estaven a casa i soles, ha esta els que mes han patit i que malauradament son els mes sensibles per tant ara ja intentant tornar a una mica mes de normalitat , hem de conservar la memòria d’aquets dies per si es necessari passar per algun rebrot no cometre els errors i negligències viscudes.

•   Garantir que la xarxa de centres d’atenció primària i centres especialitzats en salut sexual i reproductiva abasti la totalitat del territori i romanguin oberts oferint serveis i atenció durant el temps que duri la crisi, garantint el caràcter d'urgència d'aquestes necessitats per sobre d’ideologies i creences. Obrir canals d'informació de qualitat, assequibles, accessibles i adaptats sobre els serveis de salut sexual i reproductiva per a tota la població

•   Garantir l’accés de les dones i persones LGTBIQ+, indistintament de la seva situació administrativa, als serveis de salut sexual i reproductiva necessaris i integrals durant la crisi.

•   Facilitar l’accés a l’avortament amb un màxim d'una sola visita al centre o servei de salut i el seguiment via telemedicina per reduir els riscos d’exposició al contagi de dones i professionals; i quan sigui possible i recomanat l'accés a l'avortament farmacològic a casa sense haver de sortir i amb seguiment via telemedicina.

•   Garantir l'accés a productes de salut reproductiva com articles de salut menstrual, anticonceptius orals, condons, espermicides i lubricació.

•   Garantir les mesures de protecció i suport psicològic necessàries per al conjunt de professionals que ofereixen serveis de salut sexual i reproductiva.

•   Garantir l’atenció durant l’embaràs, el part i el puerperi. Les dones tenen dret a rebre informació, cures i acompanyament al llarg de tot el procés, a escollir on i com volen parir i a ser ateses en tot moment respectant la seva dignitat i les seves decisions, estiguin o no afectades per la malaltia.

•   Exigir la rendició de comptes a les empreses sobre la cadena de subministrament i la disponibilitat de tractaments de salut sexual i reproductiva per als propers mesos.

•   Mantenir els canvis positius en atenció que hagin derivat d’aquesta situació, amb la perspectiva de molts altres canvis de tots tipus, socials i econòmics, en el camí del respecte i de la cura de la Vida a la Terra, possibilitats d’aprenentatge i construcció d’alternatives que posin, com assenyala l’ecofeminisme, la vida en el centre en aquesta tensió actual entre el capital i la vida. Especialment un cop hem entès que som vulnerables, que necessitem interrelació i que els recursos personals i del planeta són finits.  
•   Tots els plans de Salut (POCS, PIUC, abordatge de la solitud no volguda, abordatges de maltractament..) haurien de fer-se també efectius per a les persones que viuen a residències (pe. caldria ampliar el Procediment específic d’actuació́ davant el maltractament a les persones grans [2018] a les persones grans institucionalitzades.

•   No eliminar el contacte humà de les persones malaltes, de les residents i hospitalitzades, caldria racionalitzar-lo i augmentar les mesures de protecció.
•   Prendre consciència de la interdependència de tots els éssers humans i del planeta terra, ampliant la solidaritat amb totes les persones dels països mes pobres del món, on la gana i la falta de serveis bàsics està augmentant la repressió i l’expropiació dels territoris, de l’aigua i dels drets fonamentals amb una militarització al servei dels estats més criminals.
•   Recuperació dels drets civils, com el de les condicions de morir. Una societat decent ha de ser capaç de respectar, en qualsevol situació, el dret a una vida digna i a una mort digna. Tota la societat ens hem d’implicar a posar veu a les persones més vulnerables

VOLEM UN CANVI DE MODEL ECONÒMIC, ECOLÒGIC I SOCIAL

Barcelona, 28 Maig de 2020

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada